A la larga, la verdad no importa (Wallace Stevens)

(Pintura de Diego Latorre) Els horaris, la feina, la punyetera agenda, el Mercadona, la rentadora, ser dona, en fi... fa que disposis de poc temps per fer migdiada. Potser per això, la falta de costum va fer que la del dissabte fos terapèutica, jo diria que fins i tot pedagògica. Dels beneficis de la migdiada, encara que curta, ja han parlat molt els experts. Des de la quotidianitat és com el cuinar, li fas la guitza al temps, ja, ja, ja. Com m'agrada perdre el temps! I guanyar l'espai de les percepcions, torno amb el W. Stevens: "...Les concepcions són artificials. Les percepcions són essencials". La migdiada li guanya temps al temps. És com quan bulls pasta si la vols al dente, no massa temps. L'elaboració ve després. Sí, definitivament migdiada i pasta, o pasta i migdiada, millor? Si fos un plat, sens dubte la migdiada seria com uns raviolis farcits de gorgonzola i coberts d'almívar de pera amb fulles de rúcula amarga. Les percepcions essencials: sabor fort, olor inconfusible, barreja d'amargs i dolços. M'agrada cuinar, fer la migdiada i gaudir-ne. I...? Fa temps que no cuino, ni tan sols per a mi. I feia setmanes que no gaudia de la migdiada. Necessitava vacances i fer migdiada. Ai! Kundera i la teva insoportable levedad del ser, ja, ja, ja. M'agrada perdre el temps i fer-li la guitza al temps, sense pressa. Si vas de pressa no arribes enlloc! Avui diumenge, el Turandot i una mica de lectura: "De la violencia a la crueldad: Ensayo sobre la interpretación, el padre y la mujer" de Francisco Pereña. Necessitava una mica de pati pel to be continued del provervi japonès. Ah! la migdiada d'avui ha estat més llarga, però menys terapèutica. Com diu l'Stevens: "...a la llarga, la veritat no importa"