Només ens passa a les dones, o què?

...o és que els homes no en parlen. No, no en parlen i si ho fan és sempre en tercera persona, com si no anés amb ells. Per aquesta feina meva, que per cert, m'apassiona; com diu el Serrat, em paguen per fer el que més m'agrada: observar el comportament humà, l'individu i el grup, la interacció, la comunicació..., analitzar, sobretot el món dels infants i dels adolescents, acompanyar-los en això de fer-se persones, que no fabricar persones, d'orientar-los a construir un full de ruta flexible, amb la consistència i la complexitat d'allò més propi, individual, subjectiu i alhora allò que ens acaba fent una mica més humans, el viure i (con)viure i aprendre, amb els dubtes i les neures, els silencis, les inhibicions i les explosions de la conducta, les dependències... de les adolescències.

Quina soledat pateixen i cada cop més aviat!

A lo que anava, ja s'observa des de P-3, abans fins i tot, ja és motiu de demanda a les llars d'infants: els nens que no parlen. Dic els nens, perquè les nenes sí, en general les nenes construeixen el pensament a partir del joc i la paraula. Sovint els nens s'estimen més córrer, jugar a pilota, es mouen més, són actius, o bé, s'inhibeixen i juguen sols.

• On són les simbolitzacions masculines?
• Com es construeixen, des de l'àmbit educatiu? educatiu, no purament escolar.

A les nenes les veus desplegant "l'agradar a l'altre", a la mestra, als pares...i xerren, aixequen la mà, tenen iniciativa, la mostren i la demostren.

Els nens, menys, molt menys...(to be continued)