Diàleg amb la garza: del Atibórrate, a-ti-borrate.

I no entenia res, amb la cara ho deia tot, tot i res, és el mateix absolut. Parlàvem de la bulímia i l'anorèxia, era una conversa seriosa. Referenciava l'atiborrate, o del subjecte actual a-ti-borrado, significativa metàfora de Daniela Aparicio a la ponència Patologías del consumo, on concreta literalment: " Anorexia y bulimia hoy,representan algo más que unas entidades clínicas y podrían entenderse como paradigmas de nuestro tiempo que dan cuenta de sus excesos y de sus faltas"

Quin és el sentit? què intenta incorporar, cada cop més i més, compulsivament, el comportament consumista actual?

Què pretén el bulímic, el toxicòman, el consumista, el que no para, el de la cirugia plàstica reiterada..., aquest subjecte a-ti-borrado.

Què li manca? quin és el rera fons?

(...) I torna, torna amb allò de noestàbé. No, no està bé , a aquest malestar els experts solen afegir: té l'autoestima baixa, se sent rebutjat..., i a la recerca del cos ideal. Afegeixen , el fons depressiu d'aquest subjecte actual, mancat de subjectivitat i que acaba transformat, com un ésser mutant, en objecte. Bé, garza, no t'enganxis, q t'enganxes sempre en el mateix..., ja saps quina és la meva humil opinió. Estima't una mica més, coneixes la teoria de la resilència? Mira, simplificant una mica, finalment el patitofeo era un cisne, clar que ell no ho sabia i no hi havia ningú que li digués, fins q es va mirar, va mirar-se, per casualitat va veure's. En fi, deixem la teoria del mirall per un altre dia. L'aneguet lleig no és d'eixe món, del d'ara, no. Ara toca l'atiborrate, el canvi d'imatge, la cirugia a dojo, la compulsió consumista, la no tolerància al mínim malestar del subjecte... o alguna juanola.

L'aneguet va marxar, sol i una mica trist, li mancava parròquia o mirar-se al mirall. I conte contat...

Fins una altra garza!