Resistència a la mediocritat que fa mal.

(Munch)

Aquest matí m'he llevat molt d'hora, estava contenta. He agafat la Pau Casals, es dibuixa el mar de tant en tant, només per això, perquè anava al Congrés a Viladecans i per ser divendres, anava contenta, més contenta que ahir, per exemple. Ha estat profitós el matí, el Conseller, com sempre, encomanant el seu optimisme i pragmatisme alhora, la conferència del Daniel Cassany interessant i acompanyada de pedaços de recerca, innovació, quant la reflexió en la pròpia pràctica educativa. Parlàvem de com ensenyem, com utilitzem el llenguatge, com comuniquem. La llengua i aquesta component que ens identificava a molts, com jo, que hem crescut bilingües d'una manera afectiva i històrica. Els dels seixanta no som plurimodals, més aviat linials i immigrants digitals. Important subratllar aquesta component històrica, cultural i afectiva de la llengua. És més que parlar català. Entenen alguna cosa els de les dues Castelles? Un canvi de registre, prego, o cap a Tokio net-log.

• Aquest bolivià o el què significa ser intel·ligent a Bolívia, encara avui, que referenciava el Cassany ho tindria difícil ara de ser competent en aquesta conjunció de diàspores que conformen Catalunya. Justament aquests dies que ens sentim "maltractats" els catalans, que a més de ser donants de sang ens hem de sentir com vampirs. Poca broma!

• Una altra reflexió identificativa del que ens ocupava. És la identitat o la pertinença el que cerca la feixbuquera connectada que després de repetir dos cops el batxillerat, enganxada sobretot en la llengua, en les llengües, acaba demostrant la gestió i l'ús de la llengua en aquesta gran revolució que suposa internet. En fi, o és que continuem cuinant en les mateixes cuines de fa trenta anys. Domòtica pura i dura.

• Una mica més sarcàstic i no per això mancat d'una veritat rotunda quan el Cassany ens recorda que a un metge o a un arquitecte se'l pot enviar a la presó per exercir malament la professió i "pifiar-la" i mai un mestre o un professor ha anat a la presó per "ensenyar" malament i les conseqüències que s'emporta l'alumne "maleducat "(...), val la pena pensar això. O simplement allò de "passa-ho a net, per demà"

• Emocionant ha estat també l'espectacle, la plasticitat com un grup d'alumnes del cicle de formació professional d'animació sociocultural, a ritme rapero i amb l'acompanyament d'una guitarra ens han comunicat les seves "queixes" i les seves experiències.

• Hem dinat de conya al "Segle XXI".

I cap a dos quarts de quatre ha sonat la primera trucada... He volgut compartir el dolor, agosarament? no, no, no!!! Ingenuïtat. La resta, les seqüències fins al vespre han estat patètiques, mediocres i carregades d'un espasme agut i dolorós que pot acabar amb qualsevol ésser humà, amb qualsevol organisme viu. El dia s'ha ennuvolat i la foscor ha envaït la resta. Feia temps, molt de temps que no sentia aquest abrasiu dolor. Els budells s'han comprimit. He sortit del restaurant i m'he transformat. Els ulls han recuperat la tristesa, aquesta tristesa que només pot sentir el que estima i sent el patiment dels que estima i com un terrible avís de càncer metastasiat, per un instant he desitjat morir-me, recordant una escena de Mar adentro. La resta ha estat tornar al restaurant, pagar, fer veure que no passava res, contenir-me, obviar el mal que sentia, la tremolor de les mans, agafar el cotxe, perdre'm de sortida i arribar a Tarragona amb la ràbia i la impotència que pot sentir una adolescent violada i s'avergonyeix de sí mateixa. Escric això perquè vull dormir, descansar i evitar el malson de la cara del lechuguino.