(Un crisantem, flor de difunts)
M'agraden els cementiris, sí, però justament no aquests dies. La imatge més bonica del cementiri la vaig apropiar del cementiri de Viella. Ara no tinc ganes d'explicar les raons, únicament unes flors i un epitafi, tenien a veure amb un home i una dona, amb el principi conservador d'Aristòteles i amb l'equilibri del principi de plaer i el que la mort significa. Eros i Thanatos, un clàssic.
L'amor i la mort en la meva llengua són mots homòfons, sonen igual, són significants de vida. Com imaginaríem la vida sense la mort o la mort sense la vida, o, com imaginaríem la vida sense amor o l'amor sense la vida.
Si passeges per un cementiri, qualsevol, millor on no hi hagi parents per preservar la idea que tinc de cementiri i no distreure't, contemples la bellesa del silenci, un silenci urbà, un silenci social, un silenci de goce (la paraula goce m'agrada en castèllà, goig no és el mateix). Un silenci íntim que et pertany en aquell moment, només a tu.
Si passeges per un cementiri de la mà d'algú que estimes, en silenci, que estimes en silenci , pots sentir, pots arribar a percebre el mateix que quan ames o quan mors, imagino així la mort, millor dit l'anticipació de la mort imminent.
Sent més quotidià, com l'accident de cotxe, l'any 2000, brutal, en mil·lèssimes de segon vaig sentir que me'n anava i els flashos evidents de la meva biografia .
La labilitat del desig, la ziga-zaga, i les flors d'un cementiri ajuden a construir l'íntim principi conservador aristotèl·lic, que uns i altres tenim, encara que sigui somiant, mitjançant les imatges oníriques i la reconstrucció. En fi, com sempre, el meu Wallace i les percepcions, pura realitat, que molts no en volem malbaratar.
A qualsevol escenari de la vida apareix. És pervers el desig , diuen, i és complex, té a veure amb la mort, el Tanathos.
El principi del plaer, o el goce, l'Eros és més dolcet, és també, vol ser,un principi econòmic, conservador, relacionat amb l'equilibri en la relació, un intercanvi equilibrat de presió, sense una exigència de objecte, al punt . L'ètica del terme mig, tèbia i reconfortant.
L' objecte del desig no sorgeix d'una pulsió instintiva, no barregem, sorgeix del desig de l'altre, és l'altre qui sosté l'objecte. Potser per això la seva labilitat i complexitat.
El desig flueix, bellugadís, efímer, imprevisible i el goce apareix com usufructuari de l'objecte.
Quan passeges pel cementiri sempre hi ha un pensament en subjuntiu, crec, un desig, un tan de bo que...i continues, l'arousal.
Què volen preservar els cementiris? La intimitat més absoluta del subjuntiu, potser l'amor, potser la vida.
Aquest és el principi aristotèl·lic al qual em referia, conservar la vida i rememorar la mirada de l'altre que fa sostenir el desig de viure.
Una altra cosa és que només, la tradició mana, ho fem el dia que toca i tots alhora. Un dia com avui.
Jo no he anat al cementiri. Probablement aniré qualsevol dia de desembre fugint de les llumetes del Nadal.
Un crisantem per a tu.
Si no fos perquè encara hi ha gent, polítics d'aquests que sense intenció explícita viuen, actuen, pensen, treballen, fan política des de la subjectivitat, molts com jo, formaríem part d'aquesta gran colla de desafectats que finalment són els que acaben decidint el nom i cognom de qui governa. Aquests que ens representen en qualsevol àmbit administratiu, per omissió, sabent d'antuvi que la mostra no en no ser representativa de res, acaben gestionant allò que és de tots.
La subjectivitat del polític, de la política, afecta o desafecta. Si t'afecta és quan projectes i barreges els teus pigments matisant algunes tonalitats roigenques i catalanistes, sostenibles en el temps i fonamentades en l'equitat. I si no et connectes al facebook.
Després la política té noms i cognoms, doncs no és pas objectiva: alcaldes, presidents de consell comarcal, de diputacions, honorables presidents d'institucions tan desitjades com la Generalitat, presidents de l'Estat espanyol, del parlament europeu, del món mundial o president de la Caixa o del Barça.
