Firenze i la Piazza del Limbo

Des d'un locutori i des d'un dimarts de final de desembre i final d'any..., he de decidir, el vueling és el que mana, on paso el cap d'any.

Mira per on, ahir entre la conversa telefònica amb l'antiga companya de feina i profe d'un institut de Tarragona i la de la tarde, presencial, amb aquell Xabier (amb b, en eusquera) que ja feia temps que no veia..., dic, aquestes converses em van fer rememorar Florència, Firenze, el on el cor et porti, les petites misèries de l'enveja, el Limb, les places, la Toscana, Dante, els ocres i totes aquelles coses que fan que siguem qui som i no un altre.

Quan no tingui res més a fer, tornaré a Florència, vull acabar vivint en una de les places d'aquest decorat que significa aquest tros de Toscana.

Recordo el primer cop que vaig veure el ponte vechio, entre els colors de l'enamorament, les piazza del Duomo o la Signoria...

Mig patrimoni per ser-hi ara, les passeggiates, i aquest cor del Quattrocento, on les places allitaven, alliten la vida, l'intercanvi.

Aquesta part meva tan toscanera, en fi no sé encara si algun besavi era italià, segurament.

Incerteses i Limbo.

La piazza del Limbo és avui on voldria passar el cap d'any o la resta de la meva vida terrenal. http://it.wikipedia.org/wiki/Piazza_del_Limbo

Polítiques de vida, ara un 30% de descompte de felicitat.

"Ara, qualsevol profunditat té una aparença traïdora" (La societat sitiada, Z. Bauman). Surfear o morir. Reiteratiu el Bauman, però va amb aquesta rabiosa instantanietat vestida de llumetes de colors, de bosses plenes de regals i de cues insuportables per accedir al parquing del Parc Central o al Pladevall de la plaça de la Font. El temps de les cues a les botigues de joguines ja se m'ha passat (?).

• Felicitat! L'experiència de la felicitat és com l'experiència d'un color. Sabem com utilitzar la paraula vermell, però no sabem com descriure l'experiència del "vermell".

• Quina seria la descripció de l'experiència de ser feliç o infeliç?

• Un dret fonamental o un episodi a curt termini? Aquest estat de felicitat que algú encara pensa poder descriure és lamentablement objecte de molta in-felicitat i de cada cop més consumisme, per allò de satisfer les necessitats.

• Necessitats de què? Necessitat de digestió ràpida i poca broma.
• La perspectiva d'una successió cada cop més ràpida de plaers -el truco, atraparlos al vuelo y consuirlos en el momento- és, literalment, embogidora. Ens serveix per treure'ns del cap la preocupació per la felicitat i així se'ns oblida que aquesta preocupació ha estat alguna vegada.
• Com diu el Bauman, en la lengua vernácula del mundo líquido-moderno, esta amnesia es el significado de la felicidad.

• Consumeixo, doncs, existeixo. Res per a tota la vida, con l'última moda japonesa dels joves: descartar qualsevol treball estable o com el domini d'algun dels grans adolescents messengers sisócimprescindiblenoemtruquis.

L'experiència dels ocres i marrons tampoc pot definir-se, però les meves plantes estan així, marrons-ocres.

A cada bugada es perd un llençol...

Sí, potser va ser en boca de la Neus el primer cop que sentí aquesta dita. Fa un parell de dies, una companya originària de Bot, va tornar a pronunciar-la. Ei! ets llest, agut, diria..., i dinant fa un parell de diumenges vas agafar-la al vol, segurament amb l'avantatge d'entrada de la que ets dipositari. Tot i així, aquesta curiositat teva i meva ens fa coincidir sovint en les sobretaules familiars, a cop de cafè i cava. La cosa no és que vulgui recrear-me en la conversa, però té a veure. D'altre dada interessant vaig descobrir-la, redescobrir-la, dissabte passat a altes hores, després d'aquests sopars de feina que acaben sempre en anar a prendre la última copa en una disco friqui i cutre, no se m'acut subratllar l'adjectiu de més pes. Centrem-nos:

• un jove col·lega d'uns trentaytantos enganxat ,encara no sé la raó, en donar-me conversa va acabar fent-me veure una de les obvietats, d'aquestes que cal significar de tant en tant, per tal de no relliscar i menystenir-la.
• definitivament havia optat per ballar, m'encanta, però entre ball i ball, coca-cola ligth i algun cubata, vam acabar amb una conversa d'aquestes de classe de filosofia de l'antic tercer de BUP.
• Un altre bla, bla, bla de la insistència de la importància de viure el moment..., bla, bla,bla i, i aquí ve l'interessant, el constatar que prioritzar no significa no tenir en compte la resta. Simple, no? Doncs, sí, mira, és cert, no hem d'excloure cap opció, encara que no sigui la prioritària.
• Hi han tantes opcions si per moments descartes la primera i principal que, fins i tot i amb la certesa de que a cada bugada es perd un llençol, aquell dissabte va resultar una opció molt més interessant que enganxar-se a l'opció, en principi, prioritària, anar-se'n a dormir d'hora, o com diu el Sabina levantarle la falda a la luna.
• l'evidència de perdre un llençol és la millor experiència, perquè has de fer bugada, i no una ni dues.
• I, per finalitzar, una altra reflexió d'aquestes de tercera o quarta opció, és sorprenent com s'encomana aquesta liquidesa que tenen els adolescents. Un utilitza el pseudònim de si sóc imprescindiblenoemtruquis, gran veritat Baumaniana.
• Es tracta precisament d'obviar l'opció prioritària. Es tracta d'anar fent bugades i perdre un, dos, tres... llençols. Al cap i a la fi quan s'acabin en comprem més.

No deixa de ser filo de tercer de l'antic BUP.

Desembre i Barcelona

El dimecres 2 de desembre, coincidia, cap a dos quarts de set de la tarde, la il·luminació nadalenca de Barcelona i jo per la Diagonal que anava a buscar a l'Elsa , haviem quedat a les Glòries. Aquesta analogia entre disseny i intensitat de les llums i els barris, carrers o districtes fa també que aprenguis més de les imatges de les botigues i la gent que viu o passeja. Del recorregut de més d'una horeta, en cotxe, vam coincidir, l'Elsa i jo en el trajecte. A partir de la Ronda de Sant Pere i després d'Urquinaona, haguéssim triat aturar-nos a Passeig de Gràcia i Gran de Gràcia, aquí l'enllumenat recorda les auques dels petits comerços i carrers més estrets. Després la cosa era ja no mirar les llums -General Mitre és neuròtic- i aparcar. La resta, unes hores dilatades de conversa, mare i filla, una amanida bonica als ulls i de tardor, amb colors burdeos de fulles fresques, alvocat, poma àcida i formatge, una copa de vi pa amb tomàquet i oli de primer raig. I un parell de bombons. Cada desembre es significa diferent a l'anterior. Sants, aniversaris i sopars rera sopars. Conclou un excés de cava i gent que es deixa portar per les tradicions familiars.

Fum, fum, fum...

Resistència a la mediocritat que fa mal.

(Munch)

Aquest matí m'he llevat molt d'hora, estava contenta. He agafat la Pau Casals, es dibuixa el mar de tant en tant, només per això, perquè anava al Congrés a Viladecans i per ser divendres, anava contenta, més contenta que ahir, per exemple. Ha estat profitós el matí, el Conseller, com sempre, encomanant el seu optimisme i pragmatisme alhora, la conferència del Daniel Cassany interessant i acompanyada de pedaços de recerca, innovació, quant la reflexió en la pròpia pràctica educativa. Parlàvem de com ensenyem, com utilitzem el llenguatge, com comuniquem. La llengua i aquesta component que ens identificava a molts, com jo, que hem crescut bilingües d'una manera afectiva i històrica. Els dels seixanta no som plurimodals, més aviat linials i immigrants digitals. Important subratllar aquesta component històrica, cultural i afectiva de la llengua. És més que parlar català. Entenen alguna cosa els de les dues Castelles? Un canvi de registre, prego, o cap a Tokio net-log.

• Aquest bolivià o el què significa ser intel·ligent a Bolívia, encara avui, que referenciava el Cassany ho tindria difícil ara de ser competent en aquesta conjunció de diàspores que conformen Catalunya. Justament aquests dies que ens sentim "maltractats" els catalans, que a més de ser donants de sang ens hem de sentir com vampirs. Poca broma!

• Una altra reflexió identificativa del que ens ocupava. És la identitat o la pertinença el que cerca la feixbuquera connectada que després de repetir dos cops el batxillerat, enganxada sobretot en la llengua, en les llengües, acaba demostrant la gestió i l'ús de la llengua en aquesta gran revolució que suposa internet. En fi, o és que continuem cuinant en les mateixes cuines de fa trenta anys. Domòtica pura i dura.

• Una mica més sarcàstic i no per això mancat d'una veritat rotunda quan el Cassany ens recorda que a un metge o a un arquitecte se'l pot enviar a la presó per exercir malament la professió i "pifiar-la" i mai un mestre o un professor ha anat a la presó per "ensenyar" malament i les conseqüències que s'emporta l'alumne "maleducat "(...), val la pena pensar això. O simplement allò de "passa-ho a net, per demà"

• Emocionant ha estat també l'espectacle, la plasticitat com un grup d'alumnes del cicle de formació professional d'animació sociocultural, a ritme rapero i amb l'acompanyament d'una guitarra ens han comunicat les seves "queixes" i les seves experiències.

• Hem dinat de conya al "Segle XXI".

I cap a dos quarts de quatre ha sonat la primera trucada... He volgut compartir el dolor, agosarament? no, no, no!!! Ingenuïtat. La resta, les seqüències fins al vespre han estat patètiques, mediocres i carregades d'un espasme agut i dolorós que pot acabar amb qualsevol ésser humà, amb qualsevol organisme viu. El dia s'ha ennuvolat i la foscor ha envaït la resta. Feia temps, molt de temps que no sentia aquest abrasiu dolor. Els budells s'han comprimit. He sortit del restaurant i m'he transformat. Els ulls han recuperat la tristesa, aquesta tristesa que només pot sentir el que estima i sent el patiment dels que estima i com un terrible avís de càncer metastasiat, per un instant he desitjat morir-me, recordant una escena de Mar adentro. La resta ha estat tornar al restaurant, pagar, fer veure que no passava res, contenir-me, obviar el mal que sentia, la tremolor de les mans, agafar el cotxe, perdre'm de sortida i arribar a Tarragona amb la ràbia i la impotència que pot sentir una adolescent violada i s'avergonyeix de sí mateixa. Escric això perquè vull dormir, descansar i evitar el malson de la cara del lechuguino.

M'he posat de nou les piles per continuar. Un cap de setmana en silenci. Normalment em centro en la feina i la resta vaig fent. Vull tornar a l'espai del blog. He, hem, decidit que mínimament durant un mes no em connectaré al facebook. És com quan els fumadors decidim deixar de fumar. Porto tres dies sense connexió. Motius? uns quants. Sobretot el recuperar elpasseig. No vull aquesta mandra de voler arribar a casa i continuar connectada, mig per feina, mig el punyetero FB. A més en principi era només entre quatre o cinc amics i vaig dir amb 25 prou, i ara no sé crec que tinc 50. En fi. És una xorrada que estigui escrivint això. Força de voluntat i quedar amb la gent amiga a fer un cafè o una birra. M'agrada Barcelona. He d'estar satisfeta, de mica en mica vaig normalitzant aquest últim descabell. M'agrada també fugir i romandre completament sola, en silenci. Va bé. Tinc alguna assignatura pendent, però ara, s'adapta el currículum. Els fantasmes, són això, fantasmes.

La subjectivitat del polític potser afecta.

Si no fos perquè encara hi ha gent, polítics d'aquests que sense intenció explícita viuen, actuen, pensen, treballen, fan política des de la subjectivitat, molts com jo, formaríem part d'aquesta gran colla de desafectats que finalment són els que acaben decidint el nom i cognom de qui governa. Aquests que ens representen en qualsevol àmbit administratiu, per omissió, sabent d'antuvi que la mostra no en no ser representativa de res, acaben gestionant allò que és de tots. La subjectivitat del polític, de la política, afecta o desafecta. Si t'afecta és quan projectes i barreges els teus pigments matisant algunes tonalitats roigenques i catalanistes, sostenibles en el temps i fonamentades en l'equitat. I si no et connectes al facebook. Després la política té noms i cognoms, doncs no és pas objectiva: alcaldes, presidents de consell comarcal, de diputacions, honorables presidents d'institucions tan desitjades com la Generalitat, presidents de l'Estat espanyol, del parlament europeu, del món mundial o president de la Caixa o del Barça.

• Subjectivitat no vol dir nomenar d'ofici. En política no val allò que a l'argot del funcionariat es coneix com nomenament d'ofici, res més lluny de la realitat. Quan parlo de subjectivitat no puc referir-me als partits polítics, seria entrar en l'antonimia d'origen. Els partits objectiven la realitat per allò dels interessos del partit, diuen, guanyar eleccions per poder governar d'una determinada manera. A mi ni em toca, ni vull, ni tinc la pretensió de la recerca rigorosa de partit, més aviat el contrari.
• Simplement des de la subjectivitat d'una ciutadana de a peu, des de l'àmbit més proper fins al món mundial, penso que la política i el seu ritual de cadaquatreanys requereix alguna cosa més que penjar cartells amb cares i posats de bona gent, camisa blava per a ells o blanca per a elles, campanyes i mítings amb el ta ta ta tá de la musiqueta de torn, que també. Al cap i a la fi l'escenificació pot ser tan divertida com algun monòleg del Buenafuente.
• He estat més propera al discurs que sosté que aquesta mena de seducció o eròtica del poder compartit que es produeix en temps electoral no acaba mai sent efectiva si no es posa en marxa l'essència de la seducció. De subjecte a subjecte, distància curta, poca cosmètica i això, sí, una mica d'imaginació.
• La interiorització, la creença, l'actitud, la confiança, l'opció a triar té un previ de consentiment. Con-sentiment. Un sentiment és sempre subjectiu. Aquesta seria l'essència, el requisit, després ha de venir la consistència, la coherència i la creativitat per mantenir la complicitat.
• El ciutadà ha de consentir voler votar, perquè el ciutadà és subjectiu i sap que pot votar, però ha de tenir ganes o donar-li sentit al vot. Ja no dic ha de desitjar votar per no ser excessivament fantàstica. Els temps del desig de democràcia, de llibertat, amnistia i estatut d'autonomia, de participació en les decisions de lo públic sortosament pertanyen a l'adolescència i joventut d'aquesta època que ens toca viure.
• Em costa acceptar el discurs de l'objectivitat. En un moment tan íntim i curt com és l'instant que un ciutadà pensa si votarà i en cas afirmatiu a qui votarà, és el qui el que decideix, i és el qui el que fa que votis o te'n vagis a la platja si fa sol o romanguis a casa en pijama esperant que arribi el dilluns. És la transferència de la subjectivitat la que t'afecta.
• Polítics ho som tots. No vivim en una diàspora blindada ni som éssers mutants. Alguns polítics cobren per l'ofici i d'altres no. Però tots decidim per activa o per passiva els calerons que ens costa el bitllet senzill del bus, o si pactarem un govern més d'esquerres, més nacionalista, més verd, més femení, més lil·la o si ampliem l'escolarització obligatòria fins als divuit anys o si l'AP 7 serà gratuïta perquè no en tenim prou amb el tercer carril.
• Com a ciutadana de la polis que ha aprés a viure en democràcia, que paga impostos directes i indirectes, que és política encara que sense cobrar per l'ofici, que encara vol decidir que ciutat, que país, que món mundial vol i perquè encara no ha traspassat la fina línia dels desafectats, vull que els polítics que cobren recuperin el discurs de la subjectivitat i que com encantadors de serps sàpiguen vendre fum i ens facin sentir que som també polítics. Després ja governaran des de l'eficàcia, l'eficiència, des del rigor, des de la sostenibilitat... subratllant els pigments dels que més hem consentit el seu discurs, el de les minories generoses, les paraules i dels fets.
• La subjectivitat t'afecta i pot entusiasmar-te o ta ta ta tá... quin avorriment! Em connecto al facebook.