Boca de lluna plena i enamorada.

Això que en diuen estar enamorat li toca a qui li toca... , com diu el Nano, a una de les persones que més estimo li va tocar, ara farà ja uns cinc anys. Si passa de de pressa el temps, no es pot anar carregat si es vol fer via. Mai l'havia vist tan esplèndida i expansiva a aquesta boca de lluna plena. Tots dos estaven enamorats, sí és cosa de dos i com un virus encara sense aïllar s'encomanava..., encomanaven aquest emplenar l'eternitat. Tot això ha vingut mirant fotos de la carpeta -les meves imatges- i he trobat alguna d'aquells temps i comparant-les amb d'altres, buaff! la mirada s'amplia, s'il·lumina, s'escampa... On és ara? (...) Continuant amb el Nano, ...el més prudent s'hi pot quedar amorrat de quatre potes. Més d'un científic ho ha catalogat com una malaltia que es cura en contacte amb la realitat de cada dia. Aquesta és la gràcia de la malaltia que es cura amb contacte amb la realitat i el cada dia fa que tot resti saludable i els símptomes de calentura van remetent. Només alguna foto com aquesta que et recorda feliçment que la gent que estimes està viva i també se li estova el cor espontàniament. I com a recordatori a les Elses, Sílvies, Neus , Tereses i Cintes, i sobretot per no caure en un escepticisme absolut, una mica més del Nano, que ho diu millor: "...de tant en tant funciona. És un instant, però aquest instant, només aquesta estona, és una traca que rebenta al pit. És emplenar l'eternitat. És parlar amb Déu. Atrapar l'infinit. Això que en diuen estar enamorat..."