La mort ens fa contemporanis.

Estic trista, trista de conviure amb el patiment dels -de les- que estimo. Sí, la majoria són dones, com si tinguéssim més resistència al dolor, diuen. Unes pel càncer maleït, d'altres per decepcions i pèrdues excessivament primerenques. Per aquesta immensa solitud, naixem sols i sols morim. És una frase, una frase incompleta. Vida i mort. L'Eros i el Tanatos . El peatge és excessiu, no te n'adones, vas caminant, vas fent via i no te'n surts, no pots. Com l'altre dia venint de Barcelona, la meva distracció habitual, de Via Augusta, per la Ronda de dalt i cap al túnels de Valvidriera, la cosa és que anava direcció Tarragona. Val- vidri - era. On tenia el cap? Val-vid-riera. I-era. No sé, no sé que em passa. Envoltada de gent que pateix. Dones grans i joves, mares i filles, amigues i amigues. Tinc el cap i l'ànima al Limb. Diu una -molt xerraire- que com m'agrada el color lil·la, i porto pulseritas de vidres lil·les, és que estic en procés de canvi. Més? Estic instal·lada en el canvi, en el no previsible. Però la gent que m'envolta pateix. Estic trista i tinc el cap en una fantasia que em distreu i alhora em paralitza, m'atura. Durant alguns anys més que el recomanable, he normalitzat l'ésser com un Estat de Benestar, ja ja ja, pels altres, és el que tocava. Començo a conjugar la primera persona del singular del present d'indicatiu: aquest jo vull, melopido, i clar, una que em coneix de fa ja molts anys, comentava, no sabia que t'agradava això o allò..., ni tan sols jo ho recordava. On tinc el cap i l'ànima, van per camins divergents. Com diu la Susagna Tamaro (?) on el cor et porti, he de practicar més i aprendre de l'experiència d'on el cor et porti. Torna, de nou, una certa nostàlgia d'allò primitiu, arcaic i per això estic distreta i em costa tant posar-me a fer el programa de la Facultat pel curs vinent, acabar un parell de dictàmens i em perdo per Valvidriera. La subtilesa és la projecció d'un que, ben mirat, pasabaporaquí. No és que sigui capritxós l'atzar. No hi crec en tot això, aquest cap meu! Però em té robada l'ànima tota aquesta novel·la, nunca mejor dicho. Com deia l'Adolfo Marsillach: la muerte es lo único que nos hace contemporàneos a todos, i ho fa sense cap previ, sense cap perduda . Hauríem d'incloure també un últim capítol a la novel·la on la vida i el desig fossin també (con) temporanis de forma discontínua, no permanent. Jo vull una mica de pati, tocar el cel, mirar els núvols, l'aigua, la llum i els blancs, la dona de la pamela, la Clota, de Sorolla.

Però estic trista perquè la gent que m'envolta pateix.