Match point

En una fracció de segon la pilota decideix: cap al davant, i guanyes; cap al darrera i perds. Asusta pensar en las cosas que se escapan de nuestro control. Així ens ho recorda el Woody Allen en la seva genial pel·lícula. És la sort, no pas el talent (?) Les coses que se'ns escapen, allò que no pots controlar acaba decidint, i dic decidint, el full de ruta del trajecte, d'un tros d'una vida, una possibilitat d'itinerari inimaginable si et deixes portar pel talent, la lucidesa no compta. En aquesta fracció de segon, en aquest instant, la pilota va cap al davant o cap al darrera. El que no tinc tan clar és si guanyes o perds. M'explico, és ben segur que pots guanyar o perdre la seqüència, però continues jugant la partida, o si més no, canvies de joc. Que complicat se'm fa pensar en tot això. He guanyat la partida perquè no he estat lúcida, he perdut la partida perquè ha decidit la sort? La percepció de l'instant ha decidit. Una imatge, un gest, una mirada, un patiment...una paràlisi brutal davant de la pilota damunt de la xarxa. Tinc tanta feina, tanta. El marge de maniobra no vull que s'escurci. Encara que sigui per guanyar o perdre. M'ha costat molt "recostarme en el hombro de la luna" i mira per on hi havia llista d'espera. Ai luna, lunera. Avui, dia del Pilar, 12 d'octubre de 2009 decideixo tornar a la tibiesa de la normalitat, tot i que la conversa del matí m'ha recordat que com diuen els meus Sabinas i Serrats: que ser valiente no cueste tan caro, que ser cobarde no valga la pena. Avui val la pena, sí, ser covard, em baixo del tren i a treballar. La meva col·lecció de capses plenes de decepcions les acabo de llençar a la brossa. Mai m'ha agradat col·leccionar res. L'important són les percepcions. La vida.