Una mica tova.

He vist una peli que m'ha recordat la vulnerabilitat de la condició humana en general, i la meva en particular. Aquest espai és per això. Tot i que el dia es presentava completet, tasques habituals de diumenge més alguna d'aquestes d'última hora que, en principi, havia de dedicar-me i hores d'ara no he començat. Tot i que, reitero, el dia es presentava completet, sense perill de concesions..., a mig matí una imatge, una foto que he vist al facebook d'un amic, m'ha posat trista. Quina imatge de la soledat més profunda. Si la pèrdua definitiva fos una imatge seria aquesta. És l'octubre, és la tarde de diumenge, és la foto. No ho sé. Estic trista ara, de nou, com al matí. És un petit parèntesis en un cicle vital focalitzat en la generositat. T'he vist trist, t'he imaginat trist, t'he he fet tan vulnerable com jo, ara. I, sempre i, llatina i, he desitjat abraçar-me, abraçar-te. Temps era temps un joc. "Devuélveme la vida", diu una cançó. A tu te l'han pres i mi també. Temps era temps un joc. I torno a estimar. Quina generositat tan inconscient. És el que té enganxar-se a la vida.